ACTIVIDADES MES DE MAYO EN EL GRUPO FILATÉLICO Y NUMISMÁTICO DEL ATENEO MAHÓN

ENYORANÇA DEL SEGELL USAT

     Des de sempre el debat entre si és millor col·leccionar els segells nous o els usats ha estat una constant en les tertúlies filatèliques, argumentant avantatges i inconvenients d’orientar les nostres col·leccions cap a una opció o l’altra. Els partidaris del segell nou al·leguen que el segell no circulat manté la imatge intacta, immaculada, la qual cosa li dona frescor i el fa més atractiu, i si a més conserva la goma original i no té cap marca de xarnera ja és el súmmum de la perfecció. D’altra banda, els defensors de la supremacia del segell usat expliquen que els segells es posen en circulació amb la finalitat d’ésser emprats com a franqueig de les trameses confiades als serveis de correus i, per tant, el fet que hagin complert la funció per la qual foren emesos és un plus afegit que fa més interessant aquesta modalitat, a més d’estalviar-se problemes pel que fa a la goma.

    Deixant de banda els criteris comercials, al meu parer es tracta d’una discussió eixorca, o merament anecdòtica, ja que si l’objectiu del filatelista és reunir segells amb la finalitat de donar-los forma de col·lecció i estudiar-los, els aspectes físics i estètics d’aquestes petites obres d’art seran els mateixos en tot dos casos: el paper, la filigrana, el dentat, la imatge... Tot això en el benentès que, per descomptat, en qualsevol cas s’han de mantenir els criteris estàndards de qualitat: impressió ben centrada, que no manqui cap dent, bona conservació, que, en el cas dels usats, el mata-segells sigui respectuós amb la imatge...En definitiva, la diferència ve marcada pels gustos de cada col·leccionista.

     Fetes aquestes reflexions sí que he de manifestar que trob a faltar el procés de separar els segells del paper en què venien adherits. Obrir la bústia del correu i veure que el sobre que havia portat el carter estava franquejat amb un o més segells ja era motiu d’alegria. Després, retallava amb molta cura el paper del sobre al voltant dels segells. Quan en tenia un nombre considerable els posava en un recipient amb aigua tèbia a fi d’afavorir que es desenganxessin. No era tan exagerat com el col·leccionista de la vinyeta humorística —publicada a la revista francesa L’Écho de la Timbrologie, núm. 1501, juliol-agost de 1979— que utilitzava la banyera, però sí que era una espècie de ritual que concloïa posant els segells a eixugar entre fulls de paper absorbent, ben premsats, on hi romanien uns dies fins que estaven llests per a ésser classificats.

     Aquesta operació de posar els segells en remull a fi de separar-los del paper era una de les primeres coses que apreníem els col·leccionistes que fèiem les primeres passes per la filatèlia. Avui dia aquest maneig és menys habitual, perquè durant les darreres dècades el segell ha deixat d’ésser l’element central dels sistemes de franqueig del correu; és gairebé excepcional veure una carta o paquet franquejat amb segells, i a això s’hi ha d’afegir el fet que les noves tecnologies de comunicació han deixat la correspondència epistolar en una situació pràcticament testimonial. Evidentment això no afavoreix que s’incorporin nous adeptes a la filatèlia, però estic segur que el col·leccionisme no desapareixerà. Cada època té les seves referències i fins i tot si es deixessin d’emetre segells hi hauria gent que s’interessaria per l’estudi i conservació un patrimoni cultural del passat. Com a suport a la meva opinió em permetreu que faci un exercici d’ultraoptimisme i recordar que per exemple els dinosaures, desapareguts des de fa milions d’anys, avui dia són motiu de curiositat per a molta de gent —no em referesc al col·lectiu científic— que en col·lecciona cromos, imatges, reproduccions... És d’esperar que en el futur, com a mínim, no s’oblidi que el segell postal ha estat un element important en les comunicacions i que això mereix ésser recordat.

Joan Miquel i Llompart