ARTEMIS II: LA TORNADA A LA LLUNA

     Del dia 1 al 10 d’abril hem vist com la missió Artemis II suposava la tornada a la
Lluna dels éssers humans.

1 d’abril de 2026. Houston, TX. Centre de control principal de la missió Artemis
II.

     Considerada un èxit en tots els sentits (a excepció de la fallida dels WC), la

missió Artemis II, que simplement anava a la Lluna, l’orbitava i tornava cap a la

Terra en un viatge de 10 dies, captivà una gran expectació entre mitjans de

comunicació i el públic en general donat que moltes de les persones que avui

vivim, per edat, no pogueren viure el programa Apollo de finals dels seixanta i

principis del setanta del segle passat.

     El coet SLS i la nau Orion validaren tots els seus sistemes de control i

seguretat per aplanar el camí cap a una futura missió a la qual astronautes

nord-americans (i d’altres països) tornin a trepitjar la Lluna abans que els

xinesos, qui tenen previst fer-ho l’any 2030.

     La tripulació de l’Artemis II estava composta per quatre astronautes,

seleccionats seguint criteris de capacitació professional però, per primera

vegada, tenint també en compte criteris de diversitat:

- Reid Wiseman (NASA). Home, blanc, nascut el 1975.

- Christina Koch (NASA). Dona, blanca, nascuda el 1979.

- Victor Glover (NASA). Home, negre, nascut el 1976.

- Jeremy Hansen (CSA). Home, blanc, nascut el 1976.

     Ens trobam davant la primera dona, el primer home negre, i el primer no nord-

americà (Hansen, canadenc), que viatgen cap a la Lluna.

3 d’abril de 2023. La NASA assigna els astronautes de la missió Artemis II.

     Però el que més caldria destacar és l’edat de cadascun dels tripulants, al

voltant dels cinquanta anys. De fet, el comandant de la missió, Reid Wiseman,

és la persona de més edat que mai ha anat a la Lluna. I això contrasta amb els

38 anys d’edat mitjana que tenien els dotze astronautes blancs, homes i nord-

americans que trepitjaren la Lluna en el programa Apollo.

     Per què aquesta diferència tan important? Quina raó de fons se troba per

seleccionar astronautes amb una edat mitjana de 50 anys, i no sota els 40, ó

sobre els 30? No se vol que tornin que els astronautes repeteixin viatge a la

Lluna?

     Per contestar aquestes preguntes, hauríem de començar per tenir clar que un

astronauta no se forma ràpidament, ni en dos dies ni en dos anys. Normalment,

en acabar les carreres universitàries, els candidats a astronautes han de

passar unes proves de selecció fins que són designats oficialment com a

astronautes. Llavors comença la seva tasca d’aprenentatge que durarà

diversos anys, fins que finalment són assignats a una missió determinada. I

aquí, començarà una nova etapa de formació específica d’aquesta missió, que

també durarà uns anys. Tot aquest entrenament d’anys acabarà amb una

missió espacial, que pot durar sols uns dies, o uns mesos, en el cas d’estar a la

Estació Espacial Internacional.

     Això que hem explicat no respon totalment a la pregunta de per què l’edat

mitjana dels astronautes de l’Artemis II era propera als 50 anys, mentre que en

termes generals, els astronautes solen debutar a l’espai a una edat més

primerenca.

     Les missions espacials no sols miren l’edat dels tripulants sinó també la seva

experiència prèvia a l’espai. Rara vegada s’envia a l’espai una tripulació

completa a on cap dels seus integrants ha anat abans a l’espai. En el cas de

l’Artemis II, per a Reid Wiseman i Jeremy Hansen, aquest era el seu primer

viatge, però per Christina Koch ja era el segon, amb més de 300 dies d’estada

a l’espai dins l’Estació Espacial Internacional i també el segon per Victor

Glover, que ja havia viatjat a l’espai dins la nau Dragon Crew, de SpaceX.

21 de juny de 2023. Inici dels entrenaments de la tripulació de l’Artemis II.

     De nou, tota aquesta informació no acaba de contestar la pregunta del per què

dels 50 anys com a mitjana per una tripulació amb una expectació mediàtica

tan alta, si amb similars condicions, l’edat mitjana al programa Apollo fou

sensiblement inferior.

     I la raó principal, i que ningú reconeixerà de forma oficial, és que la tornada a la

Lluna per part dels humans, suposava un repte tècnic més gran del que

inicialment se podria pensar. Cap dels components emprats al programa Apollo

existeixen al nostre món, cinquanta anys més tard. Tot el que avui tenim no té

res a veure amb el que hi havia llavors. El món digital actual “no parla” el

mateix idioma que parlava el món del programa Apollo, a on moltes coses eren

encara analògiques. Tota la tecnologia actual, molt millorada al respecte

d’aquella, no s’havia validat mai en un viatge cap a la Lluna. I aquesta

incertesa, més enllà de totes les proves prèvies fetes a la Terra, repercutia al

percentatge de risc d’aquesta missió, que era del triple en comparació a les

missions Apollo.

     Per tant, la NASA va decidir seleccionar astronautes amb una vida ja

consolidada, no joves de 20 anys amb tota la vida per endavant. En cas de

desgràcia no se volia suportar la pèrdua de vides humanes joves i se va optar

per cercar persones de més edat. És tan simple com senzill d’imaginar, però no

tan senzill d’explicar.

1 d’abril de 2026. Estació de seguiment de Robledo de Chavela (Madrid) pel
llançament de la missió Artemis II.

     Afortunadament, tots els astronautes tornaren de la Lluna sense cap

complicació i han obert de nou l’esperança de poder veure en uns anys,

astronautes sobre la superfície de la Lluna. Seran més joves, o més grans,

seran d’un país o d’un altre, d’una raça o d’una altra, però seran tots i totes

éssers humans a la nostra Lluna.

Antoni RIGO

President de la Comissió d’Astrofilatèlia de FESOFI