FILATÈLIA OBERTA

     És clar que cada col·leccionista té els seus propis objectius quan decideix encaminar la col·lecció d’una forma determinada, però sí que és unànime entre el col·lectiu la premissa de voler-ho passar bé, de gaudir de la nostra curolla, i en definitiva de divertir-nos amb allò que feim; si no fos així no tendria cap sentit dedicar part del nostre temps lliure a realitzar una activitat que ens resultés incòmoda. 

     Dic això perquè hi ha persones que no accepten els condicionaments que estableixen les organitzacions filatèliques quan es tracta de participar en exposicions competitives, i entre els arguments que al·leguen és que ningú no ha de constrènyer la voluntat del col·leccionista, el qual ha de tenir llibertat per fer el que vulgui. Vull recalcar, aquí, que la participació en competicions és voluntària, i per tant la normativa només afecta els possibles concursants, però cal consignar també que és una bona referència general per a tots els col·leccionistes fer esment als reglaments de les diferents classes establertes, a fi que serveixin de guia i orientació, independentment de la intenció de sotmetre’s, o no, a l’avaluació d’un jurat filatèlic.

      En qualsevol disciplina és un requisit indispensable utilitzar material filatèlic apropiat. En els reglaments hi ha una intencionalitat clara de preservar l’essència de la filatèlia i per tant emprar exclusivament material filatèlico-postal és una condició sine qua nonper desenvolupar una col·lecció. És cert que hi ha elements que se situen en la frontera d’allò que és, o no és, filatèlic; és l’anomenat material límit, però d’això n’hauríem de parlar en una altra ocasió.

      Encara que ho pugui semblar, afortunadament la filatèlia no és una activitat estàtica o encotillada, sinó que està sotmesa a evolució, tot i que sigui per pura supervivència. Per això, des de fa unes dècades, s’ha establert una modalitat innovadora que ara es coneix com Filatèlia Oberta. La novetat rau precisament en el tipus de material que es pot utilitzar per a desenvolupar un tema, permetent que un màxim del 50% del total sigui material no filatèlic; no hi ha cap tipus de material exclòs, únicament quedarien fora els objectes que suposin un perill d’inflamar-se, de contaminar o que contenguin verí, així com els que tenen més de cinc mil·límetres de gruixa, perquè dificultarien el muntatge als quadres d’exposició.

      És evident que aquesta fórmula obre una infinitat de possibilitats d’ús d’objectes i documents. Les imatges que il·lustren el present article en són només una petita mostra: el calendari de butxaca de la fig. 1, amb una cita de Gandhi, seria adequat en una presentació sobre pacifisme; cal fer esment també a l’errada d’impremta en el llinatge de l’activista indi; la fig. 2, una targeta israeliana de pagament telefònic mostra diversos exemplars de l’espèciePseudanthias squamipinnis, peix marí de clima tropical, hermafrodita i que s’alimenta de zooplàncton; la medalla dedicada a la Nostra Senyora de Lourdes (fig. 3), encunyada el 2002, encaixaria molt bé en una temàtica religiosa; el pin de la fig. 4 es un producte publicitari de la veterana firma alemanya Pelikan, fundada el 1838, especialitzada en divers material d’oficina; la fig. 5 és un sobre de sucre, gairebé obligat company del cafè, que porta una dita ben certa i que podríem fer servir on fos necessari; finalment, una entrada d’accés al Castell de Praga (fig. 6) tendria utilitat per documentar un passatge de la història i cultura de la capital txeca. 

                                                      Figura 2

 Figura 1

                     

                                           Figura 4




                             Figura 3

Figura 5

Figura 6

     S’ha de tenir sempre present que el material no filatèlic ha d’ésser estudiant amb la mateixa profunditat que el filatèlic i que el desenvolupament del tema i la resta de requeriments exigits en la Filatèlia Temàtica tenen plena vigència en la Filatèlia Oberta. Bàsicament, l’única diferència és que el material filatèlic ha de tenir obligatòriament com a mínim una presència del 50%.

     Entenc que aquest escrit només és una pinzellada sobre aquest tipus de col·leccionisme, però que tal volta pugui animar algú a plantejar-se nou reptes. És prou conegut que en aquestes latituds no anam sobrats de col·leccionistes.

Joan Miquel i Llompart